Vigan City

I després de les nostres experiències a Pagudpud arribem a Vigan, aquesta ciutat és una de les que conté més cases de l’època espanyola, moltes d’elles estan completament derruïdes, i d’altres encara les tenen una mica apanyades i les han convertit en botigues  o bé en hotels.

Venint d’on veníem l’Hotel Plaza de Vigan ha estat ideal!!! Hem entrat en una habitació espaiosa, amb armari, llits com Déu mana, una dutxa colosal i el més important WI-FI!!!!! Sí senyors, després d’estar 3 dies completament aïllats del món hem aconseguit establir comunicació. En d’altres èpoques m’hagués encantat estar aïllada delmón, però en el Hanna’s Beach Resort et sents tan impotent i sol sense connexió ni cobertura...

Hem aprofitat per descansar a l’hotel, tot veient dibuixos animats amb els nens...fins que hem descobert el canal Karaoke! Quina gran troballa! Cantant com bojos dins l’habitació cançons amb Tagalo, en anglès... en xinès....

Després hem fet un passeig per la part antiga de la ciutat.  

I hem aprofitat per celebrar l’aniversari de l’Alvaro i en Max que ja en tenen 7. Tenien algunes sorpresetes preparades, per començar l’Oscar els ha portat en un carruatge de cavalls per la part antiga, després els han portat un pastís boníssim i han pogut bufar les espelmetes. I finalment han vingut els regalets... que és l’única cosa que volien i esperaven durant tot el dia!

L’endemà ja hem anat cap a l’aeroport de Laoag per volar fins a Manila, però abans hem fet una paradeta a Paoay per veure una església que van construïr l’ordre dels agustins, declarada patrimoni nacional per la UNESCO, la qual ha donat diners per arreglar i no està arreglada. Llavors, la pregunta és: Where are the money?

L’arribada a l’aeroport ha estat divertida. Arribem una hora i mitja abans i ens han dit que era massa d’hora! Collons, quan es fa el check-in en aquest pais? Val a dir que l’aeroport de Laoag és de chichinabo. Suposo que tenen aeroport perquè sí, perquè alguna cosa havien de tenir. Està a Ilocos Norte i la capital és Vigan, però a Vigan no deurien tenir espai per un aeroport i el van posar allà. Hem anat a fer temps a un McDonald’s (és curiós que tots els McDonald’s del món tenen el mateix gust, només varia el preu) i després de dinar tots per 3 euros, hem tornat a l’aeroport. Aquesta vegada sí que ens han deixat entrar.

Al meu parer anàvem una mica justos de temps, però quan he vist el ritual a seguir per entrar no m’ho podia creure. L’aeroport no té res, per no tenir no tenen ni detectors normals. Ens han revisat les maletes una per una, i les bosses i els bolsos i els portàtils. I tanta revisió m’ha provocat ira, molta ira i he fet la putada del dia: durant aquest viatge a mi m’ha petat el xampú dins del neceser, coses que passen, i he pensat que ho havia d’aprofitar per aquesta ocasió. Quan la dona m’ha preguntat si tenia “scissors  or something to declare” li he dit que potser sí, que no ho recordava, que millor ho mirés ella mateixa, sobretot dins del neceser.

I així  he pogut vengar-me del provincianisme filipí,  ha posat  la manassa dins del neceser pringós i immediatament ha decidit que no miraria més profundament, m’ha deixat passar sense mirar res..... m’he quedat ben a gust. Però després s’han pres la venjança! Com diu la meva tieta “quién escupe al cielo a la cara le cae”, i en passar en un segon control (aquest sí que tenia raigs X per detectar metalls) han detectat que en la meva bossa de mà hi havia alguna cosa estranya: què serà? He pensat jo. El vano? No hi tenia res més. I m’han fet passar vint mil vegades pel detector i me l’han mirat, remirat fins que finalment m’han dit que veien pel detector que tenia 2 encenedors. Impossible! He pensat jo, el Jordi me’ls porta robant contínuament durant tot el viatge, només en tinc un!!! Que el revisin a ell que se’ls ha apalancat tots!

I al final ha resultat que portava tanta morralla en monedes dins del bolso, que la màquina no ho ha pogut aguantar i s’ha tornat loca! Quan he arribat a casa, me n’he adonat que tots els encenedors (un mínim de 3) estaven dins la maleta del portàtil i no se n’han adonat.

Després de totes aquestes grans mesures de seguretat, i pensant-nos que era un pèl exagerat, han superat les nostres expectatives. Ens han demanat que ens poséssim un per un en una balança per veure el que pesàvem. Com és lògic l’Oscar ha preguntat el per què i l’ha resposta ha estat clara: si algú mor, se l’identifica pel pes. Molt tranquil·litzador... 

Església de Paoay. Va sofrir un terratrèmol i el sostre va caure. Ara és d'uralita. Preciós!

Los angelitos negros.. por lo morenos, me refiero.