Binondo, Quiapo i Fort Santiago

És la viva recreació de Michael Jackson. Ara està de moda el Billy Jean pels nens.

Després de moltes intentones fracassades, per fi, avui ha arribat el diade gaudir de la comunitat xinesa de Manila i els seus tranquils i perfumats carrers. Aquesta vegada els nostres guies han estat la dida i el xofer, els nostres invitats: “dos monsters petits” o sigui els nostres Zipi i Zape. Binondo és un dels barris més antics de Manila on es concentra una part molt important de xinesos. Arribem a l’Església de la Santa Cruz que és punt d’inici i d’entrada a una de les portes principals que dóna la benviguda i t’anima perquè entris a gaudir d’un petit bossí de la Xina a Manila.

Ple de botigues amb objectes per Feng Shui, farmàcies xineses, sabateries xineses, fruites exòtiques, ponts per travessar un riu putrefacte, gent, gent, gent, molta gent i cotxes, cotxes, cotxes molt transit.

Església de Santa Cruz

Hem passejat pel carrer principal de Chinatown fins arribar a l’Església de Binondo. Una de les coses més impactants és el nombre de nens “homeless” que hi ha, entren a l’església i et segueixen i resegueixen fins que els dónes alguna cosa de menjar o diners (preferiblement menjar, els diners se’ls prenen els germans més grans).

A continuació hem anat fins a Quiapo, al costat, un dels barris on hi ha l’Església de Quiapo i a més els seus carrers és com uns grans encants. T’ho poden vendre tot.

I caminant, caminant, hem travessat un dels ponts més importants de la ciutat per sobre del riu Pasig (el més important de Manila) i ens hem trobat al cantó oest amb l’edifici de correus, i a l’altra banda el Metropolitan Manila Theatre. És un teatre dels anys 20, per tant és Art decó, un dels últims edifcis d’aquest estil en tota Àsia. Fa uns deu anys que no està actiu, està tancat i diuen que “under construction”. Com tot en aquest país. Això no s’ho creuen ni ells, en arribar davant de la porta principal, hem intentat mirar a través dels vidres i sigilosament ens ha vingut un “pulis” a dir-nos que nanai de la Xina, que no, que no podem fotos a l’interior, només a l’exterior.

I d’allà anem de nou a Intramuros, ens vam deixar de visitar una cosa molt important: Fort Santiago. Una fortificació que sembla una casa de putes. Inicialment construïda al segle XVI pels espanyols, després durant una ocupació británica va canviar de mans, després un terratrèmol, després van arribar els japonesos a principis del segle XX i s’ho van apalancar i ho van utilitzar per als presos.

Un dels fets més importants que va pasar durant l’època espanyola va ser la captivació de José Rizal, heroi nacional filipí, que va ser el promotor de la revolució en contra dels espanyols, pobret el van afusellar els espanyols al 1896 i a partir de llavors els filipins van tornar a prendre el poder el país. No esperaven que durant la segona guerra mundial vindrien els japos a tocar els pebrots…

Vistes de Manila des de Fort Santiago

Típica paisana con su niño pobre, los dos vestidos regional.

Sense comentaris

Un típic "pulis" de Intramuros. Porten el fusell ametrellador i un barret a lo Peregrí de Santiago de Compostela

La porta principal de la fortificació.

Curiositats Filipines II: L'aventura de rentar roba a casa de l'Oscar

No us ho podeu ni imaginar. No és mentida. Però és un ver para creer. Ahir, tornats del viatge pel Nord, el Jordi i jo vam decidir rentar roba, bàsicament perquè la chacha filipina, que per cert, és una gran persona, no podria amb totes les muntanyes de roba que teníem, i per anar avançant feina...

Sortim al pati on està la rentadora i heus aquí que ens trobem una andròmina estranya, que no s'assembla gens a una rentadora convencional. Per no cagar-la (no fos cas que ens carreguem el bitxo, comptant que per poc no ens carreguem la cafetera), preguntem a la dida dels nens el funcionament. La noia, ni corta ni perezosa ens diu que l'acompanyem que ens ajuda. Collons, sort que ens ajuda!!!

Resulta que la rentadora en qüestió, no és una rentadora, és un recipient que dóna voltes. Tu has de posar l'aigua amb sabó, quan acaba el procés de 15 minuts de donar voltes, has de buidar l'aigua en un desaigüe i tornar a posar aigua neta perquè faci l'esbandida. Després en un cubell, poses el suavitzant i peça per peça la vas escorrent. La poses en un altre contenedor que sembla una miniassecadora, i la treu centrifugada (que no seca).

L'estenedor no és molt més modern. És com una sissí, però quadrat i més petit i això dificulta el poder estendre tota la roba correctament perquè s'assequi.

Veient això, el Jordi i jo hem anat a un gran supermercat per verificar l'existència d'una rentadora automàtica amb la seva presa d'aigua, amb el seu desaigüe directe... i NO L'HEM TROBAT! d'existir, existeixen ens han dit, però només es poden trobar en grans botigues especialitzades. És l'aniversari de l'Oscar així que no descartem comprar-li una rentadora... depèn dels diners que ens quedin del viatge!

Curiositats filipines I: El trànsit de Manila

Ja he explicat el complicat trànsit de Manila, però hi ha detalls que val la pena esmentar. Per començar, aquí, el transport públic funciona de diverses maneres, un tren o metro aeri (no pot ser soterrani), taxi pels més rics, amb Jeepney que seria l’equivalent als nostres autobusos, o ja per últim pots anar amb tricicle. D’aquesta última opció tens dues modalitats, o és un sidecar amb una moto o bé una bicicleta.

Tots es combinen en els carrers colapsats on l’últim mono és el vianant. Per acabar-ho d’adobar estan els camions que ho col·lapsen tot, en la seva gran majoria de marca ISUZU  i com no, hi ha els cotxes normals. Però molt normals tampoc són, perquè tots els cotxes porten els vidres tintats per tenir més intimitat i perquè no es vegi qui hi va dins.

La majoria de cotxes són Toyota, Kia, Honda i pocs Ford. En tot el temps que he estat aquí només he vist un Audi i un Volkswagen. Però això és un detall que només una malalta com jo podria fixar-s’hi...

Condueixen com bojos, no hi ha cap tipus de normes establertes, bé sí, les seves. Tu passes quan vols passar i els altres s’esperen, giren sense intermitents i  només hi ha un semàfor. UN. I no funciona bé. Quan està en vermell  els cotxes passen i quan està verd has d’esperar-te per passar perquè estan passant cotxes a tota hòstia que venen d’un altre cantó. Per acabar-ho d’adobar hi ha policies que regulen el trànsit que no s’enteren de res. Així que poc poden regular.

El tema semàfor em té ben intrigada, perquè efectivament, com a peatons ens hem trobat davant d’un semàfor en vermell i no l’hem creuat (sobretot perque anàvem amb els nens i no poden veure com creuem en vermell) i veiem que tothom es posa a creuar. Però quan es posa verd, tots es queden quiets perquè llavors comencen a creuar camions... no estan acostumats a aquestes normes i per un semàfor que tenen no ens posarem a explicar com funciona.

Per altra banda, també m’he fixat que molts cotxes porten darrera la frase: “How’s my driving?” seguit d’un número de telèfon. Es veu que si algún cotxe comet una infracció i tu la veus, pots trucar al número i informar a l’empresa o a qui sigui de la mala conducció de la persona. Ja molaria tenir-ho a Barcelona... jo em passaria el dia trucant.

Un altre fet curiós és el dels dies de circulació. Si la teva matrícula acaba amb 0 o 1 no pots conduïr els dilluns de 7 a 19h, si té el 2 o el 3 no pots els dimarts, i així fins arribar al divendres. Dissabte i diumenge barra lliure. L’Oscar s’ho ha muntat superbé i té tots els cotxes (empresa, particular, xofer) amb el número 1, així que els dilluns no pot fer res. Ooooh what a pitty!

Les infraestructures estan fatal, hi ha poques autopistes i per fer el viatge que hem fet de Manila a Laoag, ens hem vist obligats a agafar un avió, només eren 400 quilòmetres, però amb les carreteres que tenen haguessim trigat 8 hores.

Hem volgut fer aquest monogràfic sobre el trànsit, però continuarem fent més episodis de "Curiositats Filipines". En el proper capítol parlarem de les fruites...

Vigan City 2

Fem una nova entrada relacionada amb el viatge a Vigan amb més fotos. Aquesta foto està feta en el principal carrer de la ciutat. I com podeu veure el Max ha de tenir molta paciència.

Aquí podeu veure un típic venedor de desitjos "con sombrero de calabaza en la calle Crisólogo de Vigan" con ojos de chinito.

La indolència que caracteritza al Max es veu latent en aquesta foto. Potser es pensa que el barret és un casc de Power Ranger... Típico indígena de la época colonial española!

Aquí vemos a Tita Cervera con sus dos gemelos luciendo su camisa floreada favorita, disfrutando de un paseo nocturno en calesa por Vigan. Viva la Baronesa Thyssen!!!

Cristo tallado en madera

El color d'aquestes fotos no està forçat, us puc assegurar que era així.

 Típica casa de l'època espanyola i feta una merda... pendent de restauració

Aquesta botiga estava molt bé. Mobles antics superbaratos. Però pagar el transport fins a BCN no val la pena....

Vigan City

I després de les nostres experiències a Pagudpud arribem a Vigan, aquesta ciutat és una de les que conté més cases de l’època espanyola, moltes d’elles estan completament derruïdes, i d’altres encara les tenen una mica apanyades i les han convertit en botigues  o bé en hotels.

Venint d’on veníem l’Hotel Plaza de Vigan ha estat ideal!!! Hem entrat en una habitació espaiosa, amb armari, llits com Déu mana, una dutxa colosal i el més important WI-FI!!!!! Sí senyors, després d’estar 3 dies completament aïllats del món hem aconseguit establir comunicació. En d’altres èpoques m’hagués encantat estar aïllada delmón, però en el Hanna’s Beach Resort et sents tan impotent i sol sense connexió ni cobertura...

Hem aprofitat per descansar a l’hotel, tot veient dibuixos animats amb els nens...fins que hem descobert el canal Karaoke! Quina gran troballa! Cantant com bojos dins l’habitació cançons amb Tagalo, en anglès... en xinès....

Després hem fet un passeig per la part antiga de la ciutat.  

I hem aprofitat per celebrar l’aniversari de l’Alvaro i en Max que ja en tenen 7. Tenien algunes sorpresetes preparades, per començar l’Oscar els ha portat en un carruatge de cavalls per la part antiga, després els han portat un pastís boníssim i han pogut bufar les espelmetes. I finalment han vingut els regalets... que és l’única cosa que volien i esperaven durant tot el dia!

L’endemà ja hem anat cap a l’aeroport de Laoag per volar fins a Manila, però abans hem fet una paradeta a Paoay per veure una església que van construïr l’ordre dels agustins, declarada patrimoni nacional per la UNESCO, la qual ha donat diners per arreglar i no està arreglada. Llavors, la pregunta és: Where are the money?

L’arribada a l’aeroport ha estat divertida. Arribem una hora i mitja abans i ens han dit que era massa d’hora! Collons, quan es fa el check-in en aquest pais? Val a dir que l’aeroport de Laoag és de chichinabo. Suposo que tenen aeroport perquè sí, perquè alguna cosa havien de tenir. Està a Ilocos Norte i la capital és Vigan, però a Vigan no deurien tenir espai per un aeroport i el van posar allà. Hem anat a fer temps a un McDonald’s (és curiós que tots els McDonald’s del món tenen el mateix gust, només varia el preu) i després de dinar tots per 3 euros, hem tornat a l’aeroport. Aquesta vegada sí que ens han deixat entrar.

Al meu parer anàvem una mica justos de temps, però quan he vist el ritual a seguir per entrar no m’ho podia creure. L’aeroport no té res, per no tenir no tenen ni detectors normals. Ens han revisat les maletes una per una, i les bosses i els bolsos i els portàtils. I tanta revisió m’ha provocat ira, molta ira i he fet la putada del dia: durant aquest viatge a mi m’ha petat el xampú dins del neceser, coses que passen, i he pensat que ho havia d’aprofitar per aquesta ocasió. Quan la dona m’ha preguntat si tenia “scissors  or something to declare” li he dit que potser sí, que no ho recordava, que millor ho mirés ella mateixa, sobretot dins del neceser.

I així  he pogut vengar-me del provincianisme filipí,  ha posat  la manassa dins del neceser pringós i immediatament ha decidit que no miraria més profundament, m’ha deixat passar sense mirar res..... m’he quedat ben a gust. Però després s’han pres la venjança! Com diu la meva tieta “quién escupe al cielo a la cara le cae”, i en passar en un segon control (aquest sí que tenia raigs X per detectar metalls) han detectat que en la meva bossa de mà hi havia alguna cosa estranya: què serà? He pensat jo. El vano? No hi tenia res més. I m’han fet passar vint mil vegades pel detector i me l’han mirat, remirat fins que finalment m’han dit que veien pel detector que tenia 2 encenedors. Impossible! He pensat jo, el Jordi me’ls porta robant contínuament durant tot el viatge, només en tinc un!!! Que el revisin a ell que se’ls ha apalancat tots!

I al final ha resultat que portava tanta morralla en monedes dins del bolso, que la màquina no ho ha pogut aguantar i s’ha tornat loca! Quan he arribat a casa, me n’he adonat que tots els encenedors (un mínim de 3) estaven dins la maleta del portàtil i no se n’han adonat.

Després de totes aquestes grans mesures de seguretat, i pensant-nos que era un pèl exagerat, han superat les nostres expectatives. Ens han demanat que ens poséssim un per un en una balança per veure el que pesàvem. Com és lògic l’Oscar ha preguntat el per què i l’ha resposta ha estat clara: si algú mor, se l’identifica pel pes. Molt tranquil·litzador... 

Església de Paoay. Va sofrir un terratrèmol i el sostre va caure. Ara és d'uralita. Preciós!

Los angelitos negros.. por lo morenos, me refiero.

Nova aventura: Pagudpud o la historia de Hannah Montana la Ilocana

L’aventura a Ilocos Norte comença a Pagudpud, que té fama de platges paradisíaques, resorts molt tranquils i còmodes i alguna cascada enmig de la selva brutal. Fins i tot ja ens hem començat a imaginar els masajitos que rebrem a la platja, o bé a ll’hotel on estarem allotjats...

Però heus aquí la nostra sorpresa quan després del vol fins a Laoag i un cotxe cap a PagudPud arribem al nostre destí: Hannah’s Beach Resort.

Tot i que a la web semblava una gran cosa i l’agència de viatges amb la que vam contractar el viatge, ens l’havia recomenat, ha estat un dels inferns més grans que hem viscut aquests dies. Per començar, ens trobem una habitació amb les segúents carències:

-          Sense armari

-          Sense llençols

-          Sense tovallola pel tercer hoste (és una triple)

-          Sense paper higiènic

-          Sense separació entre el WC i la dutxa

-          Amb formigues per totes bandes

-          Amb cagadetes de ratolí

-          Amb una burra que fa l’ús d’armari

-          Amb una tauleta de vidre horrorosa que es desmonta per totes bandes

-          Amb una nevera combi familiar per familia de 20 persones per una habitació diminuta.

-          Lluny de la piscina!!!! Que és el més important.

-          Lluny de la platja!!!!

-          Amb un menjador que no té cafè, només una merda de sobre de cafè instantani que està de moda aquí anomenat 3 en 1. (i amb aquest nom no serveix ni per engreixar)

-          Ens colen que a l’esmorzar no entra la beguda (ni cafè ni suc) i que hem de pagar quasi 1,5€ per una merda de cafè instantani.

-          Amb una foca molt gran que regenta el restaurant que fa molt de fàstic

-          Amb uns preus escandalosos i sense cap altra alternativa a 50km a la rodona

-          Amb un aigua perfumada a la dutxa que fa olor a ous podrits

-          Amb una Verge iluminada (tamany gegant) tipus Divino Pastor amb una capella per

resar, presidint el gran complexe “piscinil” d’aigua bullint amenitzat per filipins tirant-se rots cada cop que passaven pel nostre costat.

 

I amb aquesta perspectiva demanem que ens canviïn l’habitació. Però de la llista anterior només aconseguim les següents millores:

-          A la tauleta de vidre que també es desmonta hi ha un ramet de flors que semblava de cementiri.

-          Foradets per on es colaven escarbatets que vam tapar amb paper

-          La porta de la nova habitació no tancava i ho deixavem tot de la mà de Déu

-          En aquesta nova habitació estem més aprop de la piscina!

-          Hem perdut la burra i ja no tenim cap tipus d’armari on guardar la roba.

-          El lavabo encara és més petit que l’anterior.

-          Ens porten tovalloles per tots

-          Continuem sense llençols, però ara ens posen unes vànoves per cobrir-nos del fred glacial de l’aire condicionat.

-          I per acabar-ho d’arreglar, contents com estàvem ni tan sols ens fan l’habitació d’un dia per l’altra!!!!

Però el Jordi i jo que som molt apanyaos, decidim buscar-nos la vida. Tenim una nevera que no ens serveix per res, i en canvi no tenim armari, doncs aquesta és la nostra solució:

El millor de tot va ser un bany nocturn a la llum de la verge a la piscina, que ens va servir alhora de neteja personal. Qualsevol es dutxava en aquella merda de bany amb olor a ous podrits...

En sortir de l’hotel anem a la recepció per pagar els consums al bar i alhora queixar-nos de tot. Ens han mirat i a la nostra afirmació: “We are in disappoinment with the service” han tingut la meravellosa resposta: “The staff is very busy” La mare que els ha parit! Ocupats, ocupats en què? Només hi havia dos hostes més en tot un complexe hoteler amb tot de gent treballant-hi. I quan l’Oscar li diu: “ Busy? Don’t tell me that....” el burro diu: “We had a problem...” jajajajaja.

Però que aquest mal servei no ens desencanti de les platges de sorra blanca amb cocoters i coralls, amb una posta de sol que no vam arribar a veure pels núvols, una excursió brutal pel riu travessant els arrossers i la gran cascada!

La verge presidint la piscina

Recomanació: Hannah Montana la Ilocana no mola gens, però jo hi aniria només per tocar-los els pebrots. Abans de marxar hem deixat totes les vànoves i tovalloles dins l’armari, el que nosaltres hem entès com a armari. El dubte que ens ha quedat és: Se n’adonaran que tenen la nevera plena de roba? Ho trobarà el proper hoste? Es pensaran que els hem robat tot? Jo tornaré només per esbrinar-ho.

Per cert. L’agència de viatges ens ha pagat un sopar pels danys i perjudicis causats. Ens hem fotut les botes!! Porque yo lo valgo. Viva L’Óreal.