Presa de relleu

Fa gairebé dos anys des que es va tallar la comunicació en aquest bloc, per un motiu bastant evident... ja havíem tornat a Barcelona.

Ara però, dos anys després, s'augura una nova tanda d'aventures filipines amb nous protagonistes, això sí. Bé, de fet, hi ha un denominador comú: la Baronessa Thyssen!

Continuarà sent narració en primera persona, però canviarà la persona, la qual cosa per molts, serà força més interessant, ho sé.

Poc a poc els nous protagonistes s'aniran presentant i anirant donant informació sobre les experiències viscudes amb els "pilipis", "japos", "coreanes marranes" i tot allò que es trobin pel camí. Jo ho seguiré, us recomano que vosaltres també ho feu.

El último de Filipinas

Saturnino Martín Cerezo - El último de Filipinas

Ai senyors, aquest és la última entrada de Filipines. I molts de vosaltres, segurament, llegireu aquesta entrada quan ja estiguem a Barcelona. De fet només falten unes hores per ser entre vosaltres. Lo bueno dura poco.

Però abans d'escriure aquesta entrada, m'he plantejat resoldre un dels dubtes que he tingut en arribar aquí. El primer va ser "El Mantón de Manila", i ja l'he resolt, i el segon és: per què diuen "el último de Filipinas?" Us explicaré la història.

L'any 1898 època en que Espanya, per fi, va perdre les seves colònies, un grup de 52 soldats va anar fins a Baler (situat a Luzón) per lluitar en contra dels filipins. Aquest grup, encapçalat per un tinent i un capità, que van morir uns mesos després. Així doncs un extremeny, anomenat Saturnino Martín Cerezo va quedar com a lider del grup. Un tio molt cabut, tossut com una mula, amb intel·ligència dubtosa, però molt bon defensor de la seva pàtria. Van resistir com van poder, no tenien aliments, i estaven tots atrinxerats en una església de Baler. Aquesta situació es coneix com "el Sitio de Baler". Però què va passar... doncs que el 10 de desembre d'aquell any se signa el Tractat de Paris, on els espanyols cedeixen les terres filipines al seus propietaris legítims.
Dos dies després, alts càrrecs es presenten a la punyetera església a dir-li al Saturnino que ja està, que marxen, que tornen a casa. Però el molt burro no s'ho creu, pensa que l'estan enganyant, a sobre paranoic.
Així que ell erre que erre allà sitiat. Els seus soldats van morint, o per no tenir aliment, o de dissenteria o bé perquè els pela ell considerant-los traïdors.

Els filipins, veient que aquell sòmines no entrava en raó, van enviar un missatger vestit de blanc amb la notícia de la firma de pau, i el molt idiota li dispara a la mà. Continuen enviant-li diaris espanyols on hi ha la notícia perquè vegi que és veritat. I tampoc s'ho creu. I així, anar fent, anar fent fins que passen 6 mesos.
És la riota de tothom, els filipins se'n riuen d'ells, els posen ties bones a la porta de l'església amb postures sexys per fer-los sortir i no hi ha manera... el gran Saturnino decideix que perquè els soldats no caiguin en la temptació es posin a cantar, saltar, ballar, que riguin i que s'animin... un gran estratega!

A mitjans de 1899, quan ja ningú se'n recorda del Saturnino ni dels 33 pallussos de Baler, el burro del Martin Cerezo està tan avorrit que ni tan sols lluita, només resisteix, no tenen menjar, així que pillen tot ésser vivent que passa per davant l'església, que si un carabao, que si una gallina.. i al final s'acaben jalant el seu propi gosset petaner que els serveix de mascota. Tan avorrit estava, que un dia, per passar l'estona, es dedica a llegir un dels diaris que suposadament eren falsos i... Eureka! Se n'adona que en un dels diaris hi ha una noticia que és real, que no pot ser mentida, així que lliga caps, suma dos més dos i decideix que és veritat, que tenien raó, que porta sis mesos fent el panoli. A buenas horas, mangas verdes! li diuen els filipins al unísono.

Els que queden, tornen a casa sense pena ni glòria, no serà fins al 2005 que se li retrà un homenatge a l'extremeny per la seva empresa a Baler, any en que els seus propis paisans ja no saben ni qui és.

Els que sí que el recorden any rere any són els habitants de Baler, els quals cada 30 de juny fan una representació teatral rememorant aquells absurds mesos de setge. Evidentment, és un vodevil.

Així que: preparáos! ya vuelven los últimos de Filipinas!

Dumaguete by night

Ara tornem a estar a Dumaguete, al hotel-hospital. I avui hem pogut descobrir una mica més la ciutat que fa dos dies detestàvem.

No ens va agradar, era bruta, molta contaminació, bassals pels carrers, escarabats per les voreres (tampoc tants, però la suggestió pot arribar a fer meravelles). I avui hem tingut un dia per redescobrir-la. Per la nit. És una ciutat de nit. Bé, per la tarda de fet, però com es fa de nit tan ràpid, quan són les 7 de la tarda tens la sensació de les 12 de la nit.

I el redescobriment ha estat quan hem agafat un tricicle que ens ha donat una volta per la ciutat. De nit. Llums tènues a les cases, partits de bàsquet en canxes públiques molt poc il·luminades, i el mar. Com sempre, el mar. Veient el port m’ha recordat Marsella, una ciutat que també pots arribar a detestar fins que la passeges i te n’adones dels seus encants.

Suposo que el secret és la nit, quan no veus els carrers sense asfaltar, quan no veus la brutícia, quan la pobresa es dissimula. I és encantadora, amb mil olors diferents, amb bars i restaurants atapeïts de guiris viejunos amb filipines joves. Una ciutat que ni tan sols intenta ser cosmopolita, tot i ser capital de Negros Oriental, tot i tenir un aeroport, és pobra.

I nosaltres, al fabulós hotel, net, còmode, llàstima de connexió Wi-Fi... i és que aquí, al sud de les Filipines el tema internet el tenen bastant oblidat. Ara fa vent, i les palmeres xoquen entre elles i fan un soroll encantador. En la llunyania, la remor dels motors dels tricicles i les motos. En aquesta ciutat no hi ha camions, ni autobusos, ni quasi bé cotxes, ni jeepneys. Només els motors de les Honda o les Suzuki i de tant en tant el so d’una sirena que encara no he descobert d’on ve.

Com veieu pel to del relat d’avui, no ens ha passat res divertit, ni tan sols hem fet fotos, hem tornat a agafar el “Barco de la Muerte” per anar de Siquijor a Dumaguete i el viatge d’avui era com una golondrina del port de Barcelona, calma, quietud, lentitud... Les bruixes s’han portat bé i ens han deixat marxar tranquils. 

De Dumaguete a Siquijor y tiro porque me toca

Típica estàtua que posaven les tribus de Siquijor per protegir les collites.

Ja no l'aguantem més. Que algú el compri...

Deixem Dumaguete durant un parell de dies per visitar Siquijor. Si-qui-jooooorl! Ese caballo que viene de Bonanzaaaa! Com diria el Chiquito...

I perquè aquesta ïlla? Perquè corre la llegenda que és una ïlla encantada, antigament es feia vudú i d’altres pràctiques de bruixeria. I això és el que hem vingut a veure... esperem que per fi jo trobi la meva llar definitiva i em quedi a viure aquí, entre les meves col·legues, les witches.

El viatge però, no és fàcil, agafem l’anomenat “Barco de la Muerte” sobrenom que posem nosaltres perquè es tracta d’un vaixell hermèticament tancat però que va molt ràpid i que quan hi ha mala mar sembla el barco pirata del Tibidabo. Quin mareig, mare meva. Sort que alguns ens dediquem a dormir quan les coses van mal dades i no ens enterem de res.

Ens ve a buscar la furgoneta de l’hotel, el Coco Grove Beach Club, i ens porten al nostre nou paradís. Quan crèiem que ja ho havíem vist tot.... NO. Ens faltava Siquijor i la seva platja i l’hotel amb les seves tres piscines (una d’elles olímpica) i amb els seus dos restaurants i amb l’habitació dúplex, i amb un bany per ballar-hi “jotas”!

I què farem durant aquests dos dies? RES. Absolutament RES. 

Comencem per estirar-nos a les hamaques prop de la olímpica, una postura a la que ja tenim el cos fet, i veiem una barra aquàtica, amb cadires a l’aigua per prendre’t els còctels. Però com l’Òscar i jo som mandrosos fins i tot per nedar fins a la barra, esperem que ens vingui el “joven amable coctelero” a oferir-nos alguna cosa de veure.

Sense preguntar a ningú, sense saber si algú més volia prendre res, ens llancem els dos a dir-li molt clarament: DOS MARGARITAS,  Freeze? Pregunta ell- Freeze i el que tu vulguis rei!!!

I ni cortos ni perezosos entre pecho y espalda disfrutem del beuratge, esperant a veure si les bruixes apareixen d’una vegada.

Ens arriba una “joven amable” aquest cop del restaurant, dient-nos que ja són les 14h i que potser que anessim dinant... Curiosament ens diu pel nom, els de recepció s’han xivat dels noms de cadascú. El de l’Oscar l’encerten, el meu és evident sóc l’única noia, el del Jordi també, però amb els nens i el Mickey es fan un embolic i comencen a dir-li Mickey al Max i Alvaro al Mickey i a l’Alvaro, Max. Amb la nostra vagància característica no ens molestem en treure’ls de l’error. Ja s’espavilaran.

Però el millor és la nit, la nit a la vora del mar, veient les estrelles, les estrelles que ens acompanyen, amb un cel que és igual aquí que allà, i mirant l’estrella polar i explicant-los als nens històries sobre les estrelles (inventades evidentment, aquí, cap dels presents sap què és la Osa Mayor ni la Menor, ni la menor idea de astrología... ) tot acompanyat de les onades del mar, que van i venen, van i venen i la brisa marina que tant recorda les nits d’estiu a la platja de la Costa Brava, però en aquest cas sense gent, sense guiris, sense ningú. I ve un trio de viejunos a tocar-nos cançons amb un chelo, maracas i uquelele, cantant típiques cançons filipines, molt semblants a les havaneres però en tagalog, i un dels viejunos em pregunta: Tagalo, English o Spanish? I jo que li dic: “El què?” i ell que em repeteix: Tagalo, English o Spanish? I jo que suposo que m’està preguntant la nacionalitat... i li dic Spanish (què li he de dir pobre, potser em confon per una pilipina) i el tio se’m posa a cantar “Bísame Muxo”.  Nooooooo per l’amor de Déu, què li he fet jo a aquest tio perquè em canti això. Ràpidament l’Oscar surt en la meva defensa i diu “Tipicall Tagalo Songs” i llavors, després de cantar sencera  amb més estrofes i tot que l’original el “Bísame Muxo” (versió que tenen aquí, que no saben pronunciar la “e” ni el so”tx”) canvia el rumb del repertori i ens deleita amb les seves sonades.

Problema: cap de nosaltres no porta diners, i sabem que quan acabin esperen una propina considerable, així que enviem una avanzadilla a l’habitació a buscar diners. I triga, i triga, i les cançons van passant i jo que vaig pensant, allarga la cançó, allarga-la que sino ens faràs quedar malament , allarga-la com has fet amb el “Bísame Muxo” , que sino, no et podrem donar ni un duro i jo anava patint i patint i com sóc burra, preocupada pels diners, no vaig poder disfrutar plenament de la serenata!

Continuem la nit a l’habitació, mentre uns dormen ,els altres xerren fent una cata de vi italià que hem portat, que tot sigui dit, ens el bevem només, per no continuar carretejant-lo maleta amunt maleta avall per tot Pilipines.

Nosaltres fem de Shakira al Waka Waka. El Max fa... sense comentaris.

I aquest és el resum dels nostres dies de NO FER RES. Mirant, observant i intentant gravar per no oblidar. Ara mateix, odio les fotos i les pel·lícules que et posen les imatges de platges brutals i de vistes exòtiques de països tropicals... perquè quan véns aquí i ho veus de veritat, et penses que estàs dins d’un wallpaper de windows i sino hagués vist totes aquelles imatges ara per mi, tot això seria nou, ho descobriria de nou. Puto Bill Gates i els seus paisatges idíl·lics, no serà un consol quan estigui treballant durant l’any. Per això vull gravar, gravar i no oblidar.

Dumaguete. Negros Oriental

Sortim de Bohol per anar a Dumaguete City a la ïlla de Negros Oriental. Anem amb  un ferry d’hora i mitja, el qual assegura que tindrem Wi-Fi gratis i tururut! Com ja és costum, passem els controls habituals, aquest cop però, no ens pesen.

Dumaguete no és una ciutat gaire especial, té universitats i això fa que tingui més vidilla, però el més interessant està a les afores. El millor de Dumaguete és el seu CafèMamia! Una cafeteria amb cafè de veritat  a 35 PHP, que són uns 0,5€, a 100 metres de l’hotel. Evidentment el Jordi i jo ens hi abonem.

Primer punt: l’arribada a l’hotel. A mida que ens anem apropant, sentim un malestar general, només veient l’edifici per fora. Quan entrem s’aguditza, i ¿potser és una alucinació i acabem d’entrar per la porta d’urgències a un hospital? Doncs sí, aquest hotel era un projecte d’hospital, amb la distribució i l’aspecte corresponent, i no sé perquè l’han fet hotel, però a tothom a qui li parles de l’allotjament aquí, li diuen “L’hospital”. Bé, ho diuen en anglès, no posen l’apòstrof.

El més important del nostre viatge a Dumaguete és que coincideix amb l’aniversari de l’Oscar, el qual, com és natural, no diu l’edat i se celebrarà amb una sola espelma. Abans dels festejos, la nostra Tita Cervera va a preparar-se en un saló de bellesa anomenat Carlos Reyes. En aquest saló no hi ha els travestis habituals en establiments d’aquesta mena. Tota una decepció.

Tita con su retoño haciéndose la manicura y la pedicura

El nostre segon dia a Dumaguete és el més apassionant, agafem un vaixell per nosaltres solets que ens portarà a la zona on es poden veure balenes i dofins. Com és natural, les balenes ens les pintem a l’oli, en aquesta època de l’any no hi són. Però els dofins es deixen veure...

Registrant-nos al vaixell, per si la palmem.

Avistando delfines. Sabem positivament que no sabia mirar pel binocles i que ho feia veure... però quin estil!

Aquí, una ballena, fuera de temporada

No decían que no se veían ballenas..

Enmig del mar, entre la ïlla de Cebú i Negros al mar de Mindanao, trobem un oasis de sorra blanca. Comptant que totes les platges de Negros són, com indica el seu nom, negres, per la sorra volcànica, ningú s’explica que aquest tros de sorra sigui blanc. Els palauets que veieu es poden llogar per dies, per nits, per festes... pel que vulguis.

Vaya chamizo! A pie de playa...

Llencem àncora i ens establim al costat de l’oasis a dinar, un dinar fet en el mateix vaixell, cuinat pels mariners amb peixos que acabaven de pescar: pop, emperador i porc... i servit amb fulles de bananer per què no es refredés. Sé què esteu pensant, el tema porc  jo tampoc no el tinc gaire clar, però si ells diuen que era de pesca recent, m’ho crec. 

El tío pilla la familia entera de estrellitas...

Tot i que no té res a veure amb la pesca, no hem pogut evitar ensenyar-vos la cara del Max cada vegada que li posem crema...

Els que han fet bona pesca són els nens. Continua la seva fixació per les estrelles de mar, per els cargolets marins i s’entesten a repetir que veuen meduses... jo encara no n’he vist cap. Però amb l’excusa de la pesca, a la que ens hem descuidat, els pequeñajos ja estaven lligant-se a unes indígenes que acabaven d’arribar amb el seu propi vaixell. I quan hem començat a sentir que les pilipis deien: “Àlvaro, come here” ja hem flipat. Ells les han castigat amb la seva indiferència i han marxat, deien que parlaven en anglès i que no les entenien. Ells no són tan diplomàtics com nosaltres i ni es molesten a dir que sí amb el cap i somriure...

Ligoteo con estilo. Els han impressionat més elles, que els dofins

Els nostres mariners, també s’han fet el banyet i s’han dedicat a pescar pel seu sopar, i ho feien “a pelo” amb un punyal i prou, i vinga treure peixitos, un llenguado i tot han pescat.

A la tornada a l’hotel estem amb el “mal de terra”, és a dir, no ens hem marejat al vaixell, i en canvi ara, tot ens dóna voltes. Que bé s’està al mar, sense mosquits, sense bitxos, amb calma, i amb els nens entretinguts... llàstima que s’ha de tornar a terra.

Curiositats filipines III: Cosas de Filipinos

Hi ha diverses coses estranyes, o poc comunes en aquest arxipèlag (s’escriu així “arxipèlag”? Em fa pal mirar-ho al google). No estan gaire acostumats a rebre turisme, i poc a poc es van posant les piles, però al seu ritme. Suposo que la seva manera de treballar fa que tot vagi mooolt lent. En tots els hotels tenen greus problemes per entendre que si és una habitació triple, han de posar tres tovalloles, o que quan netegen l’habitació, quan la netegen, si és que la netegen, també han de netejar els banys i les aixetes (totes tenen una de calç i de mugre horrorós). També faig una crida als arquitectes d’hotels.. perquè els banys són tan petits?

I ara faré una altra crida per a la companyia d’aviació: Cebú Pacific. Perquè ens van vendre 6 seients amb tarifa extra pel fet d’estar a primera fila, si van veure que hi havia 2 nens i resulta que els nens no poden anar a primera fila. ¿? Ho sabeu vosaltres? Jo no. I no només ens van vendre els únics 6 seients que van davant, sabent de sobres que els nens no hi poden anar, sino que preveient que 2 seients no podrien ser utilitzats, els venen amb també tarifa extra a dos persones més. Resultat, els nens sols a la segona fila i havent pagat un extra per un seient que no ens retornaran.

Una altra curiositat: quan parlen en anglès, tot i que és força entenedor, no fan el so “z” els costa horrors, així doncs per dir “three” acaben dient “tri” i et confonen, no saps si et parlen del número 3 o d’un arbre. El pitjor és que l’Oscar també ho fa, evidentment perquè l’entenguin millor, però a mi em fa l’efecte que ha après anglès a una tòmbola.

Continuant amb el problema fonètic, tenen una eterna confusió  entre la “f” i la “p”. El meu germà m’ho deia, jo creia que era broma, però és veritat. No saben dir “forty four”, diuen “porty por”. I això fa que es dificulti la comunicació. Ho vaig detectar clarament, el dia que el nostre xofer ens va dir que hi havia un incendi. Ell s’entestava a dir “pire” i jo no entenia res i vinga amb el “pire” i jo somrient, fent veure que sí que l’entenia (tàctica ja utilitzada amb anterioritat amb l’englishman i amb la mateixa paraula) i quan em giro, veig un camió de bombers i tot de fum, i jo que em poso amb cara de preocupada i mig cridant li pregunto si ha vist l’incendi de la botiga: “Do you see?, there are fire!” i ell que em fa cara de “sí, nena, sí... aquesta tia és tonta del cul” i jo que li faig cara de “sí home sí, si parlessis bé ens entendríem, rei!”

Per aquest motiu a molts rètols no posa Filipinas o Philipinas, sino Pilipinas, això els converteix en Pilipis (utilitzant el diminitiu que he triat per ells).

Una cosa que m’agobia sobremanera és el seu costum d’acabar les frases amb “sir” si ets home o amb “mum” si ets dona. I et fan sentir fatal i viejuna. Jo no sóc la “mum” de ningú. Vas pel carrer i vas sentit el “mum” per tot arreu. Per exemple, avui he sortit d’una cafeteria al mateix temps que una parella i al mateix temps que una mare amb els seus fills. La cambrera ha sortit dient “excuse me, mum” i totes tres ens hem girat preguntant-li que què volia, però com els pilipis no assenyalen mai perquè és de mala educació, ella repetia “excuse me, mum” i totes tres hem tornat a preguntar “what?”, bé jo no, jo li he dit “què vols, nena?” I ha acabat anant amb el compte a una d’elles (que era el que havia d’haver fet de bon  principi) dient-li que no havia pagat.  És clar, ella volia ser discreta i se n’ha enterat tot el carrer.

Més temes, els mosquits dels pebrots. No paren. Ara he comptat 21 picades  a les cames i 3 als braços. Les meves cames deuen ser més bones... i he anat a comprar un líquid d’aquests que et poses després de les picades, un After-Bite. I no en tenen, només calamina que diu que fa el mateix. Primer, no m’ho podia creure que no en tinguéssin, comptant que en aquest pais en deuen necessitar litres i litres amb la de mosquits que hi ha. I no era problema de comprensió, a la meva frase “After Bite for Mosquitos” és supercorrecta, mosquito es diu igual aquí que a Barcelona...

Però s’ha confirmat la meva preocupació quan he demanat “AfterSun” (és que després del dia playero, ens hem quedat com gambes), que tampoc en tenien, i em dóna un pot que posa “Petroleum oil” i jo que li responc “va home va, on vas a parar amb petroli” i me’n vaig.

Crec que el problema d’aquest país és amb tot producte que comenci per “After”... si no prens precaucions és el teu problema, tenen tots els productes “Before”, tant és així que els protectors solars són factor 60 i a tots posa “Whitening”. No sé si us ho havia dit, però aquí van bojos per ser blancs, i no volen prendre el sol ni de conya, van amb paraigües i supercoberts. Sé negre està molt mal vist. I veure un protector que és blanquejador és el summum de l’absurditat.  El que dèiem, els mola el tema de prevenir però és clar el repelent de mosquits que m’he endut de Barcelona, és com un arrebossat per ells, s’hi llepen els dits.

Una altra moda, és els àpats amb música molt alta. No sé quina teoria tenen al respecte, però si ho fan perquè la gent se senti més a gust, o més còmode o més alegre, la caguen, i fins al fons. Hem pringat un parell de dies, però ja no ens pillen més, sobretot veient al Max com no menja, es posa sobre del seu pare, es tapa les orelles i començar a cridar: “Ens tornarem bojos!!!!!!” després d’això, ens pixem de riure i marxem.

Les coreanes marranes i la nostra intranquil·la vida...

Aquestes són les Coreanes Marranes...

Avui  ens hem llevat i com sempre, desde que estem a Bohol, hem demanat l’American Breakfast i no el Continental o el Pilipino, sempre ens han decebut. L’esmorzar consisteix en un mango juice, ous ferrats, beicon, café amb llet en pols (opcional) i torradetes, pel matí ens ho jalem tot, ho devorem tot tant els els nostres “zipi i zape” com nosaltres, gaudim d’unes vistes formidables i tranquil·litat extrema, trencada únicament per la presència de la banda de foques coreanas que no tenen maneres ni gràcia: per caminar arrosseguen les xancletes, es roten (es tiren rots), xisclen, esmorzen amb el portàtil davant, enguarren el teclat del seu portàtil amb tot el greix que tenen entre els dits de menjar, beicons, mantequilles i guarrades diverses, vesteixen amb modelets horrorosos (shorts de supergordis i ajustats, es banyen a la piscina vestides) i deixen la taula plena de “lamparones”.

Però avui han superat tot pronòstic. Hem presenciat  el punt culminant del seu comportament: una d’elles, s’ha tret la pasta de dents , el raspall  i ha començat a passejar-se pel menjador rentant-se les dents. Davant la nostra estupefacció, hem pogut veure com dues companyes de taula han fet exactament el mateix, però elles han decidit fer-ho in situ mentre d’altres persones esmorzaven tranquil·lament. Deu ser moda coreana. Bé, terrorific, fan molta por.

En fi, parlem del dia d’avui. Ens hem traslladat a un altre hotel però a la platja, que hi ha a una extensió de la ïlla de Bohol, es una petita illeta que es diu Panglao i que està connectada per un nou pont. Amb tres piscines, platja privada, 2 bars i com estavem fascinats amb tants luxes, hem començat a venir moooolts problemes derivats dels nostres dilemes. Han estat els següents:

-          Comencem per la platja o anem directament a la piscina

-          Ens estirem a la hamaca fixa o a la típica de corda que  penja entre dos palmeres.

-          Ens posem sota d’un cocoter o millor d’una sombrilla de palla

-          Sucre blanc o sucre moreno al cafè

-          Iced Tea o Buco Juice

-          Llet en pols o fresca

-          Piña Colada o Margarita

-          Biquini per la Íngrid vermell o negre

-          Estrella  o eriçó de mar

-          Sopa o arròs

-          Ombra o sol

-          Per davant o per darrera (prendre el sol)

-          Quan arribem a l’hotel prendrem cava o vi.

-          Anem a buscar  coralls o petxines

-          Preferim els Ippis (els escarbats cavall que hi ha aquí) o Mosquits

Davant d’aquests dubtes, hem decidit... fer-ho TOT.

La nit i el dia al Mar de les Visayas.

L'Àlvaro recopil·lant tots els crustacis que trobava. És una imatge paradisíaca, però el que no surt a les fotos és els milions d'insectes que hi ha...

Ja que fa més de quinze dies que no tinc els mòbils a sobre, he distreure'm d'alguna manera... porto quatre llibres llegits!

Els nens molt ocupats amb les estrelles de mar vives (jo ni sabia que poden estar vives, em pensava que eren de plàstic i servien per ornamentació)

L'àlvaro-Zipi s'ha costumitzat el seu barret filipí a conjunt amb la samarreta

Qué miedo me da el tiet Oscar.... l'Àlvaro posant davant les troballes.

Els coconuts filipins que aquí es diuen Buko, te'l baixen de la palmera, tallen la primera part de la closca i hi posen una canyeta... i a xarrupar!!!