Un dia a Lexington Garden Village

El nostre dia de relax, comença a les 7 del matí, no pregunteu per què, però a aquesta hora ja no podem dormir més, i aprofitant que els nens no s’han llevat i que tot està en calma gaudim d’un cafè, l’úlitim, ja que no en trobem més a cap armari, i ens el prenem a la Terrassa exterior, amb una temperatura ideal, la millor del dia. I preguntareu per què hem d’anar a la Terrassa exterior a fumar…. Doncs perquè dins de casa no es pot. Només a la cuina d’un en un, o bé fora de casa. Però és clar, a l’exterior està ple d’hostes incòmodes anomenats Ipis, que no deixen de ser uns escarabats voladors gegants, per no parlar dels mosquitajos que et piquen amb repel·lent i tot, o també un centpeus gegant que habita en un test de la smoking area que no ens permet anar descalços ni asseure’ns còmodament al terra per fumar, per por que se’ns jali el cul.  

Amb la preocupació que portem a sobre de no tenir cafè, li enviem un mail a l’Oscar a la oficina, pensant que el pare de familia ja ha marxat a treballar. Això de no tenir mòbil té els seus inconvenients…

Però la calma no dura mai, i tota la familia es desperta i es comença a fer l’esmorzar.  Miraculosament, L’Oscar no només no estaba a l’oficina, sino que apareix baqixant per les escales a lo Gloria Swanson amb un paquet de café a la mà, intuïnt la nostra desesperació cafetil o el nostra soma matinal. A la nostra pregunta, què fas amb el café a l’habitació? Ell respon, el tinc a l’armari dels llençols perquè no desaparegui… així que si veniu a casa seva, ja sabeu on buscar els tresors.

 Aquí l’Oscar no s’està de res i fa un pedazo d’esmorzar amb unes salsitxetes vermelles que  tenen el pitjor aspecte del món però que en canvi són bonísssimes… acompanyades d’ous, torradetes i tot de pastetes amb un nom impronunciable però que molen. El problema  que ens tro bem és que a l’armari hi té productes caducats, d’entre ells galetes i és clar, com no ho sabem, ens les fotem…  això ens produeix una reacció perplexa, el primer en provar-les és l’Àlvaro, que només mastegar-la comença a expulsar a lo catarata, compulsivament, trossos de galeta per la boca a lo niña del exorcista, mentre parlant deia: Papá, qué asco de galletas!!!!

I aquest capítol ens porta a la primera cuinada per part dels catalans en una cuina que conté només: galetetes caducades de mil gustos, patatetes de tots els sabors, mermelades i cremes raríssimes, olis de coco i de palma, però menjar? NOOOOO, menjar nooooooo.

Trobem unes patates i uns ous que ens ajuden a fer el dinar, improvisem una amanida amb uns aguacates, també podrits i obrim una llauna de tonyina que pica com una mala cosa… anomenada Spanish Tuna!!!

També fem trossos de pollastre al estil Andújar! Uns muslitos de pollo que ens queden blancs… i encara no sé el perquè…

Però som 9 persones en total, i és clar, com és natural, aquí els pollastres no són grans, les truites no queden com a Barcelona de grans, i ens n’adonem que no en tenim ni per començar. En un primer moment, el Jordi i jo decidim que els direm que és menjar de règim, però no colarà…. Així que ens posem a improvisar uns aperitius made in spain: secallona del Guissona, fuet ja tallat i envasat al buit, pernilet salat i cacauets…. Mandahuevos! Ni unes tristes olives hi ha….

Però els comensals ho troben d’allò més bo I es pensen que és un dinar típic de la nosta terra… pobres, què els hem de dir… Fins i tot el Max deixa anar la gran frase del dinar: Aquest dinar és guai perquè es menja ràpid!!! I tan ràpid!!!

Continuem el dia a la sala d'estudi. Els nens fan els deures de Kumon, i després els ensenyen anglès. Jo em poso a la taula intentant fer de translator de la professora i ensenyant-li castellà. Els papes ajuden als nens a repassar allò que han fet. Qué coñazo... 

En acabar, fem una piscineta familiar, mentre el Max va a lligar amb la seva col·lega al camp de futbol acompanyat del Randel. A la piscina, intentem relaxar-nos a les tumbones amb el sorollet de l’aigua, però ens n’adonem que estem rodejats d’uns sons ambientals provinents dels aterratges dels avions, que ens passen a un pam del nas... fins i tot saludem al passatge que de segur ens veuen des de la finestra... el joc consisteix en mirar el nom de la companyia i endevinar la seva procedència, així doncs, depenent del país saludem amb un idioma o un altra, tot això amenitzat pels continus crits i escandalera dels patis i camps de futbol on hi juguen els minifilipinos cuelllicortos que no paren de cridar... moooolt relaxant....

I venint de l’estrés de la piscina, l’Òscar encarrega uns massatges a domicili. Ja sabeu que només hem viatjat fins a Filipines a 12000 km. de casa per aquest moment. 3 hores de massatge a 10 euros.   1 hora per cadascú de nosaltres, és a dir a 3,333 periòdic per cap. Després del massatge decidim que cada dia vindran a fer-nos-en un. A aquest preu me la poso a la maleta i me l’emporto a BCN a aquesta dona, i no és una manera de parlar, era tan pigmea la massatgista, que no feia ni 1,40m. però quines mans!!! La mare que la va parir!!!! Ens va deixar baldats!! (Bé, menys a l’Oscar que va ser l’últim en rebre el massatge i ja estava esgotada la pobra pigmea, segons l’Oscar, només li va fer caricietes i punto).

El Jordi i jo estàvem tan col·locats després del massatge, que encara ens dura al dia següent, no sé què ens va tocar, però ens ha deixat KO.

Però bé tots us preguntareu si hi ha o no hi ha Monzón a Filipines, oi? Deveu estar patint pensant que en un momento o altre un tifó se’ns endurà… doncs no aneu equivocats, el tifó hi és, existeix, l’estem patint des de fa 4 dies però no us n’havíem volgut dir res… el tenim dins de casa. Concretament, dins del living room. L’aire condicionat pixa per tot arreu i tenim tempestes d’aigua continues que surten expelides de l’aparell I no ens afectaria sino fos perquè l’Oscar està entossudit en tenir-lo encès perquè té calor i és clar, no para de gotejar a la gota malaia. De fet, als nens, els tenim acollonits, si algú es porta malament están amenaçats d’anar a sota de la gota fins que se’ls faci un forat al crani!!!