Paqsanjan - En busca de Mowgli

Sí senyors, entrem a la selva però per fer això ens hem de llevar a les 6 del matí! A les 7 ens recull el NOSTRE xofer i anem tota la family amb la DIDA dels nens cap a Paqsanjan, que és una localitat al sud de Manila que destaca pel seu riu, la seva cascada i los "comités de bienvenida". La nostra intenció és pujar el riu en canoa fins a les famoses cascades.

El viatge és llarg i per distreure els nens comencem jugant a les paraules encadenades. Però en aquell cotxe que sembla la ONU era impossible jugar tots sense que hi hagués problemes amb les regles del joc. L'Alvaro va ser el petit dictador de les normes del joc, normes mallorquines deuen ser, perquè no ens deixava passar ni una. Així vam estar una estona: que si la següent paraula comença amb l'última síl·laba, que si comença amb vocal... fins que el Max no va poder més. L'Alvaro estava tan pesat i tan obcecat amb les normes que se li va passaven per alt els torns dels jugadors i no s'enterava de res. I en un intent de controlar i dictar el que havíem de fer, el Max va deixar anar el millor: "Polisia! polisia! vostè està Sorda no s'entera de res!"
Evidentment l'Alvaro es va emprenyar.

Vam parar a esmorzar davant d'un Kumon, només per putejar als nens i recordar-los que haurien d'estar fent deures.

I ja arribem al nostre destí: PAQSANJAN. Quan encara faltaven dos quilòmetres per arribar al centre, veiem un parell de filipis en moto que ens demanen que parem el cotxe. Ens sobta perquè tot està ple de banderes italianes, i això ens porta a pensar que és un comitè de benvinguda pels italians, potser es pensen que som Berlusconi (amb el cotxe que portem tot negre amb els vidres tintats, i xofer jo també em confondria).
Aturem el cotxe i resulta que ens ofereixen, de manera insistent, portar-nos en canoa fins la cascada. L'Oscar que es un zorro, ja s'havia informat sobre el tema per internet i deia molt clarament que només podíem anar al punt oficial de canoes, perquè ens podien timar. Així que vam defugir ràpidament als filipis. Però a mida que anàvem endinsant-nos en el llogaret... la cosa anava pitjor i pitjor i pitjor i pitjor...
Centenars d'admiradors ens sortien dels laterals de la carretera oferint-nos el mateix, començaven a tocar el cotxe, a donar cops, a posar-se davant perquè aturessim la marxa i tal era el mareig que només ens venia al cap: La noche de los muertos vivientes, la dimensió desconeguda, "Thriller" de Michael Jackson, Planet Terror, Resident Evil, .... Bienvenido Mr. Marshall!!!

Finalment arribem al centre oficial de canoes i ens diuen que les cascades ens les pintem a l'oli, que no, que no hay agua, bé sí que hi ha aigua però després del tifó estan fent treballs de neteja dels arbres que han caigut i no podrem passar més enllà de la zona zero del riu, això sí, al mateix preu que si fessim tot el recorregut. Decepció i desil·lusió general! Hem fet un viatge tan llarg per què? per veure una caseta de Kumon? No pensem pagar tota la pasta només per uns metres de riu.

Així que l'Oscar es fa el valent i decideix claudicar en un dels oferiments que ens fa un dels zombies, deixem que ens acompanyin fins al seu garito i comença a negociar el preu. De la manera que negocia, es confirmen totes les meves sospites, l'Oscar és adoptat, en realitat és fill d'uns venedors de zoco marroquí o altrament dit medina. El tio es posa a regatejar implacablement i ho treu a menys de la meitat del preu oficial. I aquí comença la nostra aventura a la selva.No podem veure les cascades, així que buscarem a en Mowgli the boy of the jungle.

Un Carabao descansant a la vora del riu

Neteja personal i de la roba a la vora del riu

Pescadors a la vora del riu.

Tot a la vora del riu, i nosaltres amb la canoa fent una travessa, patint pel "filipi remero" que no pot més, estar esgotat. Quan poso FILIPI no és que em deixi l'accent a l'última "i", sino que és el diminutiu. FILIPI, la tónica recau a la síl·laba LI.

Veiem una altra canoa amb uns coreans, i una altra, i una altra, i una altra, i sempre ens avancen, van mooolt més ràpid que nosaltres. Descobrim el perquè. Ells porten dos Filipis Remeros i nosaltres només un, fruit del regateig de l'Oscar... lo barato sale caro. Però la veritat és que no tenim cap pressa, i si es cansa és el seu problema, a mi, mentre em porti i em retorni...

Les vistes són impressionants, se senten sorolls selvàtics, olors selvàtiques, i el Filipi Remero, salvatge com ell sol, no deixant-nos gaudir del final del nostre relaxat viatge, comença a demanar-nos pasta per no sè què i li diem que ja hem pagat un viatge i que no deixarem anar més pasta. Acaba el viatge, ens deixen al garito i torna a demanar pasta, i encara més pel fet d'aparcar el cotxe i una propina i "vete a tomar pol culo", això no ho vam dir, però ho vam pensar. No vam pagar res, només la propina perquè som així de macos. Però els molt pesats van estar perseguint-nos perquè els paguessim més diners fins que ens vam tancar ràpidament dins el cotxe i vam fotre el camp. 

Moraleja de la aventura: Quién con Filipis de Paqsanjan se acuesta, pelao de pasta se levanta!