El último de Filipinas

Saturnino Martín Cerezo - El último de Filipinas

Ai senyors, aquest és la última entrada de Filipines. I molts de vosaltres, segurament, llegireu aquesta entrada quan ja estiguem a Barcelona. De fet només falten unes hores per ser entre vosaltres. Lo bueno dura poco.

Però abans d'escriure aquesta entrada, m'he plantejat resoldre un dels dubtes que he tingut en arribar aquí. El primer va ser "El Mantón de Manila", i ja l'he resolt, i el segon és: per què diuen "el último de Filipinas?" Us explicaré la història.

L'any 1898 època en que Espanya, per fi, va perdre les seves colònies, un grup de 52 soldats va anar fins a Baler (situat a Luzón) per lluitar en contra dels filipins. Aquest grup, encapçalat per un tinent i un capità, que van morir uns mesos després. Així doncs un extremeny, anomenat Saturnino Martín Cerezo va quedar com a lider del grup. Un tio molt cabut, tossut com una mula, amb intel·ligència dubtosa, però molt bon defensor de la seva pàtria. Van resistir com van poder, no tenien aliments, i estaven tots atrinxerats en una església de Baler. Aquesta situació es coneix com "el Sitio de Baler". Però què va passar... doncs que el 10 de desembre d'aquell any se signa el Tractat de Paris, on els espanyols cedeixen les terres filipines al seus propietaris legítims.
Dos dies després, alts càrrecs es presenten a la punyetera església a dir-li al Saturnino que ja està, que marxen, que tornen a casa. Però el molt burro no s'ho creu, pensa que l'estan enganyant, a sobre paranoic.
Així que ell erre que erre allà sitiat. Els seus soldats van morint, o per no tenir aliment, o de dissenteria o bé perquè els pela ell considerant-los traïdors.

Els filipins, veient que aquell sòmines no entrava en raó, van enviar un missatger vestit de blanc amb la notícia de la firma de pau, i el molt idiota li dispara a la mà. Continuen enviant-li diaris espanyols on hi ha la notícia perquè vegi que és veritat. I tampoc s'ho creu. I així, anar fent, anar fent fins que passen 6 mesos.
És la riota de tothom, els filipins se'n riuen d'ells, els posen ties bones a la porta de l'església amb postures sexys per fer-los sortir i no hi ha manera... el gran Saturnino decideix que perquè els soldats no caiguin en la temptació es posin a cantar, saltar, ballar, que riguin i que s'animin... un gran estratega!

A mitjans de 1899, quan ja ningú se'n recorda del Saturnino ni dels 33 pallussos de Baler, el burro del Martin Cerezo està tan avorrit que ni tan sols lluita, només resisteix, no tenen menjar, així que pillen tot ésser vivent que passa per davant l'església, que si un carabao, que si una gallina.. i al final s'acaben jalant el seu propi gosset petaner que els serveix de mascota. Tan avorrit estava, que un dia, per passar l'estona, es dedica a llegir un dels diaris que suposadament eren falsos i... Eureka! Se n'adona que en un dels diaris hi ha una noticia que és real, que no pot ser mentida, així que lliga caps, suma dos més dos i decideix que és veritat, que tenien raó, que porta sis mesos fent el panoli. A buenas horas, mangas verdes! li diuen els filipins al unísono.

Els que queden, tornen a casa sense pena ni glòria, no serà fins al 2005 que se li retrà un homenatge a l'extremeny per la seva empresa a Baler, any en que els seus propis paisans ja no saben ni qui és.

Els que sí que el recorden any rere any són els habitants de Baler, els quals cada 30 de juny fan una representació teatral rememorant aquells absurds mesos de setge. Evidentment, és un vodevil.

Així que: preparáos! ya vuelven los últimos de Filipinas!