Dumaguete. Negros Oriental

Sortim de Bohol per anar a Dumaguete City a la ïlla de Negros Oriental. Anem amb  un ferry d’hora i mitja, el qual assegura que tindrem Wi-Fi gratis i tururut! Com ja és costum, passem els controls habituals, aquest cop però, no ens pesen.

Dumaguete no és una ciutat gaire especial, té universitats i això fa que tingui més vidilla, però el més interessant està a les afores. El millor de Dumaguete és el seu CafèMamia! Una cafeteria amb cafè de veritat  a 35 PHP, que són uns 0,5€, a 100 metres de l’hotel. Evidentment el Jordi i jo ens hi abonem.

Primer punt: l’arribada a l’hotel. A mida que ens anem apropant, sentim un malestar general, només veient l’edifici per fora. Quan entrem s’aguditza, i ¿potser és una alucinació i acabem d’entrar per la porta d’urgències a un hospital? Doncs sí, aquest hotel era un projecte d’hospital, amb la distribució i l’aspecte corresponent, i no sé perquè l’han fet hotel, però a tothom a qui li parles de l’allotjament aquí, li diuen “L’hospital”. Bé, ho diuen en anglès, no posen l’apòstrof.

El més important del nostre viatge a Dumaguete és que coincideix amb l’aniversari de l’Oscar, el qual, com és natural, no diu l’edat i se celebrarà amb una sola espelma. Abans dels festejos, la nostra Tita Cervera va a preparar-se en un saló de bellesa anomenat Carlos Reyes. En aquest saló no hi ha els travestis habituals en establiments d’aquesta mena. Tota una decepció.

Tita con su retoño haciéndose la manicura y la pedicura

El nostre segon dia a Dumaguete és el més apassionant, agafem un vaixell per nosaltres solets que ens portarà a la zona on es poden veure balenes i dofins. Com és natural, les balenes ens les pintem a l’oli, en aquesta època de l’any no hi són. Però els dofins es deixen veure...

Registrant-nos al vaixell, per si la palmem.

Avistando delfines. Sabem positivament que no sabia mirar pel binocles i que ho feia veure... però quin estil!

Aquí, una ballena, fuera de temporada

No decían que no se veían ballenas..

Enmig del mar, entre la ïlla de Cebú i Negros al mar de Mindanao, trobem un oasis de sorra blanca. Comptant que totes les platges de Negros són, com indica el seu nom, negres, per la sorra volcànica, ningú s’explica que aquest tros de sorra sigui blanc. Els palauets que veieu es poden llogar per dies, per nits, per festes... pel que vulguis.

Vaya chamizo! A pie de playa...

Llencem àncora i ens establim al costat de l’oasis a dinar, un dinar fet en el mateix vaixell, cuinat pels mariners amb peixos que acabaven de pescar: pop, emperador i porc... i servit amb fulles de bananer per què no es refredés. Sé què esteu pensant, el tema porc  jo tampoc no el tinc gaire clar, però si ells diuen que era de pesca recent, m’ho crec. 

El tío pilla la familia entera de estrellitas...

Tot i que no té res a veure amb la pesca, no hem pogut evitar ensenyar-vos la cara del Max cada vegada que li posem crema...

Els que han fet bona pesca són els nens. Continua la seva fixació per les estrelles de mar, per els cargolets marins i s’entesten a repetir que veuen meduses... jo encara no n’he vist cap. Però amb l’excusa de la pesca, a la que ens hem descuidat, els pequeñajos ja estaven lligant-se a unes indígenes que acabaven d’arribar amb el seu propi vaixell. I quan hem començat a sentir que les pilipis deien: “Àlvaro, come here” ja hem flipat. Ells les han castigat amb la seva indiferència i han marxat, deien que parlaven en anglès i que no les entenien. Ells no són tan diplomàtics com nosaltres i ni es molesten a dir que sí amb el cap i somriure...

Ligoteo con estilo. Els han impressionat més elles, que els dofins

Els nostres mariners, també s’han fet el banyet i s’han dedicat a pescar pel seu sopar, i ho feien “a pelo” amb un punyal i prou, i vinga treure peixitos, un llenguado i tot han pescat.

A la tornada a l’hotel estem amb el “mal de terra”, és a dir, no ens hem marejat al vaixell, i en canvi ara, tot ens dóna voltes. Que bé s’està al mar, sense mosquits, sense bitxos, amb calma, i amb els nens entretinguts... llàstima que s’ha de tornar a terra.