De Dumaguete a Siquijor y tiro porque me toca

Típica estàtua que posaven les tribus de Siquijor per protegir les collites.

Ja no l'aguantem més. Que algú el compri...

Deixem Dumaguete durant un parell de dies per visitar Siquijor. Si-qui-jooooorl! Ese caballo que viene de Bonanzaaaa! Com diria el Chiquito...

I perquè aquesta ïlla? Perquè corre la llegenda que és una ïlla encantada, antigament es feia vudú i d’altres pràctiques de bruixeria. I això és el que hem vingut a veure... esperem que per fi jo trobi la meva llar definitiva i em quedi a viure aquí, entre les meves col·legues, les witches.

El viatge però, no és fàcil, agafem l’anomenat “Barco de la Muerte” sobrenom que posem nosaltres perquè es tracta d’un vaixell hermèticament tancat però que va molt ràpid i que quan hi ha mala mar sembla el barco pirata del Tibidabo. Quin mareig, mare meva. Sort que alguns ens dediquem a dormir quan les coses van mal dades i no ens enterem de res.

Ens ve a buscar la furgoneta de l’hotel, el Coco Grove Beach Club, i ens porten al nostre nou paradís. Quan crèiem que ja ho havíem vist tot.... NO. Ens faltava Siquijor i la seva platja i l’hotel amb les seves tres piscines (una d’elles olímpica) i amb els seus dos restaurants i amb l’habitació dúplex, i amb un bany per ballar-hi “jotas”!

I què farem durant aquests dos dies? RES. Absolutament RES. 

Comencem per estirar-nos a les hamaques prop de la olímpica, una postura a la que ja tenim el cos fet, i veiem una barra aquàtica, amb cadires a l’aigua per prendre’t els còctels. Però com l’Òscar i jo som mandrosos fins i tot per nedar fins a la barra, esperem que ens vingui el “joven amable coctelero” a oferir-nos alguna cosa de veure.

Sense preguntar a ningú, sense saber si algú més volia prendre res, ens llancem els dos a dir-li molt clarament: DOS MARGARITAS,  Freeze? Pregunta ell- Freeze i el que tu vulguis rei!!!

I ni cortos ni perezosos entre pecho y espalda disfrutem del beuratge, esperant a veure si les bruixes apareixen d’una vegada.

Ens arriba una “joven amable” aquest cop del restaurant, dient-nos que ja són les 14h i que potser que anessim dinant... Curiosament ens diu pel nom, els de recepció s’han xivat dels noms de cadascú. El de l’Oscar l’encerten, el meu és evident sóc l’única noia, el del Jordi també, però amb els nens i el Mickey es fan un embolic i comencen a dir-li Mickey al Max i Alvaro al Mickey i a l’Alvaro, Max. Amb la nostra vagància característica no ens molestem en treure’ls de l’error. Ja s’espavilaran.

Però el millor és la nit, la nit a la vora del mar, veient les estrelles, les estrelles que ens acompanyen, amb un cel que és igual aquí que allà, i mirant l’estrella polar i explicant-los als nens històries sobre les estrelles (inventades evidentment, aquí, cap dels presents sap què és la Osa Mayor ni la Menor, ni la menor idea de astrología... ) tot acompanyat de les onades del mar, que van i venen, van i venen i la brisa marina que tant recorda les nits d’estiu a la platja de la Costa Brava, però en aquest cas sense gent, sense guiris, sense ningú. I ve un trio de viejunos a tocar-nos cançons amb un chelo, maracas i uquelele, cantant típiques cançons filipines, molt semblants a les havaneres però en tagalog, i un dels viejunos em pregunta: Tagalo, English o Spanish? I jo que li dic: “El què?” i ell que em repeteix: Tagalo, English o Spanish? I jo que suposo que m’està preguntant la nacionalitat... i li dic Spanish (què li he de dir pobre, potser em confon per una pilipina) i el tio se’m posa a cantar “Bísame Muxo”.  Nooooooo per l’amor de Déu, què li he fet jo a aquest tio perquè em canti això. Ràpidament l’Oscar surt en la meva defensa i diu “Tipicall Tagalo Songs” i llavors, després de cantar sencera  amb més estrofes i tot que l’original el “Bísame Muxo” (versió que tenen aquí, que no saben pronunciar la “e” ni el so”tx”) canvia el rumb del repertori i ens deleita amb les seves sonades.

Problema: cap de nosaltres no porta diners, i sabem que quan acabin esperen una propina considerable, així que enviem una avanzadilla a l’habitació a buscar diners. I triga, i triga, i les cançons van passant i jo que vaig pensant, allarga la cançó, allarga-la que sino ens faràs quedar malament , allarga-la com has fet amb el “Bísame Muxo” , que sino, no et podrem donar ni un duro i jo anava patint i patint i com sóc burra, preocupada pels diners, no vaig poder disfrutar plenament de la serenata!

Continuem la nit a l’habitació, mentre uns dormen ,els altres xerren fent una cata de vi italià que hem portat, que tot sigui dit, ens el bevem només, per no continuar carretejant-lo maleta amunt maleta avall per tot Pilipines.

Nosaltres fem de Shakira al Waka Waka. El Max fa... sense comentaris.

I aquest és el resum dels nostres dies de NO FER RES. Mirant, observant i intentant gravar per no oblidar. Ara mateix, odio les fotos i les pel·lícules que et posen les imatges de platges brutals i de vistes exòtiques de països tropicals... perquè quan véns aquí i ho veus de veritat, et penses que estàs dins d’un wallpaper de windows i sino hagués vist totes aquelles imatges ara per mi, tot això seria nou, ho descobriria de nou. Puto Bill Gates i els seus paisatges idíl·lics, no serà un consol quan estigui treballant durant l’any. Per això vull gravar, gravar i no oblidar.